El Síndrome Stendhal

Dicen que el novelista francés Stendhal visitó Florencia (norte de Italia) en 1817, tratando de no perderse ni un detalle para su diario. Pasó todo un día admirando iglesias, museos y galerías de arte y se conmovió a cada paso con el derroche magnífico de cúpulas, frescos, estatuas y fachadas. Pero de pronto, al entrar en la majestuosa iglesia de Santa Croce, se sintió aturdido, con palpitaciones, vértigo, angustia y una sensación de ahogo que lo obligó a salir para tomar aire. El médico que lo revisó le diagnosticó "sobredosis de belleza" y desde entonces ese síntoma se conoce como "Síndrome de Stendhal"

La síndrome d’Stendhal: Plzen i Lola Flores

Avui he anat a Plzen que es el lloc on es fabrica la millor cervesa del món (o això diuen) esta a 100 km de Praga more or less, i ha estat molt bé. No em posaré a explicar com es fa la cervesa, perque seria molt avorrit. Però si que hi ha hagut un moment digne d’explicar, i que m’ha desbaratat la meva imatge de Barceloní modenillo que m’estic creant (No cal que discutiu de si ho soc o no, ja no ho sóc per a la resta dels meus dies aquí) resulta que després de la visita hem anat a dinar a un restaurant que hi ha just a la vora, on serveixen evidentment la Pilsner Urquell. I ens hem assegut a les taules per separat, és a dir, que hem fet grupets. La nostra era bastant gran i tenia un grup de Txecs organitzadors a l’esquerra, les americanes de NY and Philadelphia (d’on és el formatge) al davant i sentades a la vora d’un portuguès, i a la dreta uns francesos. Tots molt bona gent. Llavors la cosa ha començat quan el portuguès, no sé que li ha preguntat el francés, ha dit que els espanyols som una vagos. Per a dir inmediatament que era broma i que li queiem tots estupendament i que Barcelona era la millor ciutat del món. Fins aquí no passa res, totes les portugueses ténen bigoti. Però llavors s’ha estès la conversa al llarg de la taula. Un txec ha dit que abans tota Espanya estava plena de Mesquites que es van reconvertir en esglésies, i que per això tenim un estil arquitectònic tan estrany. (????) Llevat de unes poques mesquites, que jo sàpiga la majoria de les esglésies son de l’estil que siguin, però no mesquites, ni ho van ser mai. De fet joo crec que les portugueses porten bigoti. Després un organitzador ha dit que si les festes dels espanyols són les més brutes, perquè tot el terra es queda enganxifós de la sangría que cau quan es balla (fent un gest com de flamenco), i que no li agraden les festes espanyoles. A mi no m’agraden els bigotis. En fi...una sèrie de desconeixements absoluts e increíbles, sense parlar del primer o segon dia quan vaig començar a conèixer gent, quan un tal Petr que sap una mica d’espanyol em va dir “de puta madre” esperant a que yo li digués “eh tío eres el mejor!” toros flamenco siesta paella en fí... això ha estat un parèntesi. Evidentment jo no m’he quedat callat i he dit que els Espanyols sóm els que més hores treballem a la setmana de la Unió Europea(que es veritat) i que no bebem sangría normalment, sinó que bebem cervesa i cubates. (he utilitzat les paraules Vodka and Wiskey, ja que no era plan d’explicar lo que era un cubata). I que les portugueses utilitzen la serra radial per a tallar-se el bigoti. Només em calía soltar aguns noms com Dalí, Velázquez, Goya, Miró, Picasso..., per acabar de matar el tema, però era hora d’anar cap al centre de Plzen. Durant el viatje de tornada, he estat pensant en la manera en com es forma un tòpic. Sens dubte, la comunicació juga un paper molt important.

En arribar a Praga, m’he trobat al meu buddy al menjador de masarikova, i m’ha dit que la festa d’avui a les 9 que algú li havia dit que es supenia. I ho hem anat a mirar al seu ordinador. Sí, s’havia supès perquè la sala ja estava reservada per a veure el partir d'hoquei gel. Tan és, el cas es que m’ha ensenyat que a través de l’ordinador es podia veure la tele, i que es podien veure varis canals del món. He anat fent zapping....i ....ha estat llavors. Ha estat llavors quan he patit la síndrome d’Stendhal, palpitacions...vèrtig angoixa... Al canal del meu país, de televisió espanyola internacional, feien una película de la Lola Flores. La reacció del meu buddy ha estat “oh!” en plan “Que bé ho deus trobar a fatar, que guai que us posen aquestes pelis que tant us agraden als espanyols que només bebeu sangría, balleu flemenco, feu la siesta i reconvertiu mesquites en esglésies catòliques” Jo no dic que no a la Lola Flores. A mí m’agrada. I a més de veritat, que a mi el rollo aquest m’agrada. Però on és Don Quijote de la Mancha, o la muralla de Ávila, la seo de Zaragoza, o milers de coses més que ni nosaltres mateixos coneixem? On són tots els pintors, escultor cineastes i de més de la nostra cultura? Gaudí era un torero? Ara entenc tots els malsentesos.
No és que s’hagi desbaratat la meva imatge de barceloní modernillo, el que passa, és que simplement no ha existit mai.