Sušarná kliče prosím

Ahir vaig tenir la tarda lliure, per a mi sol. No havia quedat amb ningú, ni hi havia cap excursió ni visita enlloc, així que em vaig decidir a rentar la roba. “Iluso de mí”. I vaig anar a recepció, on mai hi ha ningú que parli anglès. Sempre hi ha quatres senyores grans que es van tornant. Després de fer tots el gestos de rentar la roba, amb cntrifugat i soroll inclòs (fffffffuuuuuuu), la senyora amb cara de bona persona m’ensenya una llibreta. Mentre jo continuava movent el braç fent el gest de centrifugat. Vaig a mirar... hi ha quatre franges horàries a l’encapçalament. De 0-6h, de 6-12, de 12-18 i de 18-24, i els dies de la setmana en vertical, una setmana a cada pàgina. Miro un nom dels de la llista i una habitació. La número 57. “Nerozumím” que vol dir que no entenc res, en Txec, i me’n vaig a l’habitació 57. Perquè una característica de les senyores grans amb cara de bona persona de recepció, és que quan et parlen amb Txec, si no les entens et parlen més alt i més a poc a poc. A l’habitació 57 viu una noia que per l’accent sembla francesa. Li explico la meva història i li demano que m’expliqui com funciona. Em diu que hi ha dues rentadores, i que hi ha una llibreta a recepció on t’has d’apuntar a una franja horària. Llavors se’t dóna una clau i tens 6 hores per rentar la roba. També que he de comprar sabó i que hi ha una sala on pots estendre la roba, però és una altra clau. Torno a recepció i m’apunto per a avui de 6 a 12.

Aquest matí he tornat a recepció. Hi havia la mateixa dona, dobrý den (bon dia) i li assenyalo la llibreta. Busco la laundry room entre totes les portes del soterrani. A la fi una obre. Hi ha tres rentadores. Una esta plena. A la primera que trobo, poso la roba i tanco la porta. Quan vaig a llegir les instruccions (en txec, però amb dibuixos) me n’adono que a l’endoll hi ha un candau (???). Dedueixo que aquesta rentadora, és la tercera en discòrdia, i que no es pot utilitzar. Però, sorpresa! La porta no s’obre. Vaig a dalt. Ella no entén res. Aconsegueixo que m’acompanyi. No calla, però no entenc ni papa. Em diu que utilitzi l’altra rentadora. Jo vaig cap a la porta de la tercera en discòrdia i intento obrir-la per a que vegi que no puc. Crec que es pensa que no és la meva roba. Ho intento tot, però res. Ella ja gairebé crida, però jo evidentment nerozumím del tot. Torno a recepció i espero que un ànima caritativa parli Txec i Anglès. Als 20 minuts truco al meu Buddy que dorm a 200 metres d’aquí. Esta malalt al llit, Res, que es millori. Al cap de mitja hora passa un estudiant txec (Milagro!!) I tot es soluciona, la senyora diu que no sap com he pogut posar la roba si la porta estava tancada. Li dic que estava oberta, i que no la puc treure. Es pensava que no era la meva roba! El noi em diu que he de pagar 20 corones txeques per utilitzar la rentadora “bona”. Apareix una clau petita que obre el candau, a la fi, obro la porta i canvio la roba a la rentadora cutre de la vora. Torno al cap de 2 minuts la clau del candau a la senyora amb cara (de no res). Em fa un gest com volen dir que es meva fins a les 12. Li dic que no, que he canviat la roba, (tot amb gestos) però igualment em diu que he de pagar 20 corones. Les pago.

Segona operació: demanar la clau de la sala d’estendre la roba. Per sort l’estudiant txec esta encara allà. Em fixo en com ho demana i ho repeteixo mentalment per a que no se m‘oblidi. La rentadora triga uns 35 minuts. Vaig a estendre i em trobo amb el següent panorama:

Esta a petar. Val a dir, que esta nevant, i que es la sala més freda i més humida que he vist mai (a qui se li acut estendre en un soterrani) Trobo dues files buides (a la imatge no es veu) i estenc.

He trigat 2 hores en fer “la colada” Però ara ja m’ho he après. Busco al diccionari txec les paraules per demanar la clau de la sala d’estendre i me les apunto a un paper.

Aquesta tarda he anat a mirar si la roba s’havia eixugat. Així que en arribar a recepció he dit tot decidit "Sušarná kliče prosím" i llavors ho he notat. He deixat de ser un novato. Ho he sabut pel seu riure. He sentit un dels riures més estranys de la meva vida. Un riure que m’ha dit que a la fi ja ho havia entès, que la cosa funciona de manera que ella no pensa aprendre l’anglès així que més val que m’espavili i parli txec. D’aquesta manera faré menys el pallasso.

Rient i sense deixar de mirar-me als ulls m’ha donat alguna cosa....
Instantàniament tenia la clau a les meves mans.

Škoda

A uns 70 kilómetres de Praga hi ha una població que es diu Mladá Boleslav i es on es fabriquen els Škoda, i a on esta l’Škoda auto museum, que era l’unic lloc on es podien fer fotos. Val a dir que Škoda es pronuncia amb el so shhhh, com si sortis gas d’un ampolla, és un complex més gran que tot Mònaco, per a que us feu una idea, i fabriquen 2000 motors al dia, per a diferents companyies. Apart ensamblen un cotxe cada 4 minuts aprox. Varem estar a dintre el recinte muntants en un autocar, i en quan vam arribar a la fàbrica, varem haver d’entrar en fila de dos, seguint una línia sense poder fer fotos ni parlar amb els treballadors. La fàbrica era tot pulcritud, el terra era blanc, per a que us feu una idea. Hi havia molts xavalins currant per allà. Al complex hi ha 26.000 treballadors, Així que mitja població deu treballar a Škoda, em va semblar la feina més desagraïda del món, posar la mateixa peça a milers de cotxes milers de vegades. Me’n vaig recordar dels Estopa. “Pon más estopa!” Deia un en txec a un xavalin que feia cara de tot just haver-se llevat. O això em vaig imaginar. Després vam anar a la muntanya. Allà varem fer una miniexcursió pel mig del no res, ple de neu. Algú ha penjat algunes fotos a http://www.dasty.net/isc/SkodaTrip/ Em sembla que surto a una de refiló.

El Síndrome Stendhal

Dicen que el novelista francés Stendhal visitó Florencia (norte de Italia) en 1817, tratando de no perderse ni un detalle para su diario. Pasó todo un día admirando iglesias, museos y galerías de arte y se conmovió a cada paso con el derroche magnífico de cúpulas, frescos, estatuas y fachadas. Pero de pronto, al entrar en la majestuosa iglesia de Santa Croce, se sintió aturdido, con palpitaciones, vértigo, angustia y una sensación de ahogo que lo obligó a salir para tomar aire. El médico que lo revisó le diagnosticó "sobredosis de belleza" y desde entonces ese síntoma se conoce como "Síndrome de Stendhal"

La síndrome d’Stendhal: Plzen i Lola Flores

Avui he anat a Plzen que es el lloc on es fabrica la millor cervesa del món (o això diuen) esta a 100 km de Praga more or less, i ha estat molt bé. No em posaré a explicar com es fa la cervesa, perque seria molt avorrit. Però si que hi ha hagut un moment digne d’explicar, i que m’ha desbaratat la meva imatge de Barceloní modenillo que m’estic creant (No cal que discutiu de si ho soc o no, ja no ho sóc per a la resta dels meus dies aquí) resulta que després de la visita hem anat a dinar a un restaurant que hi ha just a la vora, on serveixen evidentment la Pilsner Urquell. I ens hem assegut a les taules per separat, és a dir, que hem fet grupets. La nostra era bastant gran i tenia un grup de Txecs organitzadors a l’esquerra, les americanes de NY and Philadelphia (d’on és el formatge) al davant i sentades a la vora d’un portuguès, i a la dreta uns francesos. Tots molt bona gent. Llavors la cosa ha començat quan el portuguès, no sé que li ha preguntat el francés, ha dit que els espanyols som una vagos. Per a dir inmediatament que era broma i que li queiem tots estupendament i que Barcelona era la millor ciutat del món. Fins aquí no passa res, totes les portugueses ténen bigoti. Però llavors s’ha estès la conversa al llarg de la taula. Un txec ha dit que abans tota Espanya estava plena de Mesquites que es van reconvertir en esglésies, i que per això tenim un estil arquitectònic tan estrany. (????) Llevat de unes poques mesquites, que jo sàpiga la majoria de les esglésies son de l’estil que siguin, però no mesquites, ni ho van ser mai. De fet joo crec que les portugueses porten bigoti. Després un organitzador ha dit que si les festes dels espanyols són les més brutes, perquè tot el terra es queda enganxifós de la sangría que cau quan es balla (fent un gest com de flamenco), i que no li agraden les festes espanyoles. A mi no m’agraden els bigotis. En fi...una sèrie de desconeixements absoluts e increíbles, sense parlar del primer o segon dia quan vaig començar a conèixer gent, quan un tal Petr que sap una mica d’espanyol em va dir “de puta madre” esperant a que yo li digués “eh tío eres el mejor!” toros flamenco siesta paella en fí... això ha estat un parèntesi. Evidentment jo no m’he quedat callat i he dit que els Espanyols sóm els que més hores treballem a la setmana de la Unió Europea(que es veritat) i que no bebem sangría normalment, sinó que bebem cervesa i cubates. (he utilitzat les paraules Vodka and Wiskey, ja que no era plan d’explicar lo que era un cubata). I que les portugueses utilitzen la serra radial per a tallar-se el bigoti. Només em calía soltar aguns noms com Dalí, Velázquez, Goya, Miró, Picasso..., per acabar de matar el tema, però era hora d’anar cap al centre de Plzen. Durant el viatje de tornada, he estat pensant en la manera en com es forma un tòpic. Sens dubte, la comunicació juga un paper molt important.

En arribar a Praga, m’he trobat al meu buddy al menjador de masarikova, i m’ha dit que la festa d’avui a les 9 que algú li havia dit que es supenia. I ho hem anat a mirar al seu ordinador. Sí, s’havia supès perquè la sala ja estava reservada per a veure el partir d'hoquei gel. Tan és, el cas es que m’ha ensenyat que a través de l’ordinador es podia veure la tele, i que es podien veure varis canals del món. He anat fent zapping....i ....ha estat llavors. Ha estat llavors quan he patit la síndrome d’Stendhal, palpitacions...vèrtig angoixa... Al canal del meu país, de televisió espanyola internacional, feien una película de la Lola Flores. La reacció del meu buddy ha estat “oh!” en plan “Que bé ho deus trobar a fatar, que guai que us posen aquestes pelis que tant us agraden als espanyols que només bebeu sangría, balleu flemenco, feu la siesta i reconvertiu mesquites en esglésies catòliques” Jo no dic que no a la Lola Flores. A mí m’agrada. I a més de veritat, que a mi el rollo aquest m’agrada. Però on és Don Quijote de la Mancha, o la muralla de Ávila, la seo de Zaragoza, o milers de coses més que ni nosaltres mateixos coneixem? On són tots els pintors, escultor cineastes i de més de la nostra cultura? Gaudí era un torero? Ara entenc tots els malsentesos.
No és que s’hagi desbaratat la meva imatge de barceloní modernillo, el que passa, és que simplement no ha existit mai.

Restart

Bratislava. 11-02-06 fred, fred i fred. Tot nevat. Ens recull la càlida benvinguda del professor del Gerard. Té una edat, però carrega la maleta de la Laia com si res (i pesa molt més que les altres) Ens porta amb cotxe. Tenim molta sort de comptar amb la seva ajuda. Ningú parla anglès a la recepció així que podem dir que ell és imprescindible. En obrir la porta de la meva habitació provisional, ell marxa. Gravo un vídeo. La impressió original d'aquell moment és que em trobo en un "eslovac putiferio" Cortines vermelles, porta folrada amb cuir vermell...en fi

Tot és estrany, perquè no puc desfer la maleta i quedar-m’hi. No és el meu lloc. Però m’agrada. Coneixem gent. Un madrilenyo que es diu Issa (nom siri, el pare) una altra que es diu Mercedes, el seu nòvio eslovac, el David (deivid) i altres de la France i Dresden.(Alemanya) Com que el que hi ha no em sembla pas malament, em fa pensar que allà on aniré fins i tot serà millor. Les eslovaques son una enganyifa.

Passen els dies, entre súpers, caminates, Ikea, comprar els bitllets i de més. Marxo el dia 16-02-06. A les 9:20 surt el tren. Neva que t’hi cagues i fa molt de vent. El camí que em va costar deu minuts en condicions normals, es converteix en mitja hora. La maleta pesa tant que he de parar vàries vegades per descansar. Les rodes s’atracen amb la neu (o el gel) a més, apart de la motxilla del portàtil porto un sac de dormir i l’altra bossa que m’han dut els primers visitants, que van arribar el dia 14. Quatre bosses sembla que poden amb mí, però a la fi arribo.

Em sembla que moriré congelat. La estació és a l’aire lliure i han anunciat que el tren “from Budapest to Hamburg” arriba amb deu minuts de retard i jo ja havia arribat amb 25 minuts per si de cas. Arriba el tren. Té uns canelobres de gel que penjen pels baixos. És la viva imatge del transsiberià modern. Al menys per a un que és de la “warm Barcelona” com jo. Entro, son cabines. Segueixo pensant que és com el transsiberià, si fós de fusta... Obro una porta i pregunto si puc entrar, al mateix moment que passem per un túnel i no es veu absolutament res. “Of course, yes,yes” Em fa la sensació que quan pugui veure em trobaré a la Sisí emperadriu amb un ou de Fabergé a la mà. Però no, en comptes d’això em trobo amb un de Singapur. Mira que hi ha llocs al món, doncs mira, de Singapur. Establim una convesació. Ell baixa a Brno. Resulta que s’havia equivocat de tren i havia anat a parar a Viena, i ara tenia el bitllet grapat amb un munt de papers. Treballa fent microscopis eletrònics portàtils. Li torno a preguntar, i aclareixo que es refereix amb rodes, per portar d’una habitació a una altra. Es veu que la central està a Brno, però els fan a Singapur. Jo també li explico una mica la meva vida, i descobreixo que té un fill que és del Barça i resulta que l’altre dia va perdre (ho sap millor ell de Singapur que jo) i que estava trist. Passen quatre vegades a demanar coses. Dues el passport (i es passen 5 minuts mirant el del de Singapur) i dues el bitllet. Els polis del passaport en fan com dos de mí cada un. I van uniformats. La sensació torna a ser de transsiberià. Sobretot quan em mira a la cara, mira la foto, em torna a mirar a la cara i sense deixar de clavar els seus ulls sobre els meus em torna el meu DNI dient “thank you”, esperant que de sobte em derrumbi i confessi que sóc un espia. Arribem a Brno, el meu company baixa i li desitjo sort. Em dóna la mà amb un guant que duu, però immediatament demana disculpes i se’l treu per a tornar a donar-me-la. Trec la cámara i gravo un altre vídeo.

Després a la parada abans de Kolín (de nom impronunciable) puja un que s’assembla a Ernest de Hannover, però de poble. Es treu les sabates i posa els peus al seient del davant i s’adorm. Apropant-nos a Praga l’he de despertar per a que em deixi passar. Em diu algo que no entenc. Li dic que no parlo txec i es riu uan mica pel que em sembla que m’ho havia dit en anglès amb accent alemany de poble. En fi, “Good bye” Baixo, surto per on em porta la riuada de gent. Descobreixo que després de 4 hores i mitja de trajecte ja m’han sortit les agulletes del matí. Trobo al meu Buddy, menja xiclet recolzat a la paret. Son les 13:40 i havia d’haver arribat a i vint. Molt amable, em paga el bitllet del metro. 14 Corones Txeques o Kc (la c porta un accent ^ però cap a dalt que no tinc) A la fi arribo a la residencia Sinkule. Ningú parla Anglès, menys mal que a algú amb molt de seny se li va acudir d’inventar això dels Buddies. Ell em va dient on he de signar i les peles que haig de pagar, les normes que haig d’acomplir... Em donen la clau. Número 37. És al segon pis. He tingut sort que no fós la 137 que és a l’ultim pis. Obro, entro i deixo les coses. Anem a menjar alguna cosa. Li explico que tinc uns amics que em vénen a veure. Quedem per demà i torno a l’habitació. Per segona vegada. Segona vegada de tot. Ara sí, aquesta és la bona. Torna a començar. Gravo un vídeo i faig unes fotos

Ara sí....Restart.....Restart

.....RESTART.